viernes, 18 de diciembre de 2009

VISCA LES CORRIDES DE TOROS!






"A mi, com a gairebé tothom del meu entorn, les corrides de toros em semblaven un espectacle tètric i abominable. Però un dia, i justament perquè aquest sentiment era tan fort, vaig decidir examinarlo anant-hi. En vaig sortir esgarrifat. Un aclaparament total, sense fissures. Crec que hi vaig tornar perquè no m’ho creia: res en aquesta vida pot ser tan blanc o tan negre; només havia entès que no havia entès res. El tercer cop em va fascinar.

No acostumo a assistir a gaires corrides, perquè a Barcelona són, en general, molt dolentes. I seure entre hordes de turistes russos amb barret mexicà és més aviat patètic. El que sí que faig és seguir els debats sobre el tema.

El toreig està mort. Ha rebut tants atacs i tanta pressió social que li queden quatre dies. Però no es facin il·lusions: qui rematarà els toros serà la voluntat uniformitzadora de Brussel·les: tots iguals per decret. Per la resta, els arguments prohibicionistes són d’una banalitat total. Es diu, per exemple, que és un espectacle que només se sosté pel lucre. Doncs és clar. O és que hi ha alguna activitat econòmica que no estigui regida pels seus empresaris? O que és la façana falsa d’una virilitat essencialment covarda. Aquesta sí que és bona. El torero covard! Jo entenc, imolt bé, que als antitaurins els costi sentir empatia pels toreros. Però posar-se davant d’una bèstia que fa mitja tona, que carrega contra tu a quaranta quilòmetres per hora,molt enfadada i amb unes banyes que no cabrien ni pel parabrises d’un 4x4, no senyor, això és qualsevol cosa menys covardia. A casa nostra s’al·lega que la plaça és un reducte d’espanyolisme. Visió optimista! M’agradaria saber quants àmbits catalans no ho són. Del que estic segur és que la gent que va als toros ho fa permolts motius, però dubto que hi vagin per la bandera. Finalment, s’afirma que és un espectacle cruel. Naturalment que sí. I què? Que el toro pateix. És clar que pateix. I què?

Rere aquest argument s’amaga el fariseisme més nítid de la nostra societat. Volen veure l’autèntic dolor animal, una suma astronòmica de dolors? Vagin a la indústria alimentària, als escorxadors del planeta Terra. Allò sí que és obscè. Centenars de milions de gallines creixent en un espai tan reduït que pateixen atròfia a les ales; tubs digestius que no tenen cap altre objecte que deglutir hormones. Quina és la diferència, doncs? Que la mort del toro és pública. Au, vinga, siguem sincers: allò que ens repugna no és el dolor de l’animal; allò que se’ns fa insuportable és presenciar-lo, saber que existeix. Que el Gran Germà no ens l’amagui rere una cortina de fum. I això només té un nom: hipocresia.

La vida és dolor, esforç i esforç de superació. I enmig, petits oasis d’alegria. Poca cosa més. Deia el pedagog Anatole Broyard que abans dels nens només se n’esperava que fossin obedients, i que avui dels nens ho esperem tot menys l’obediència. Parafrasejant-lo, podríem dir que abans els ensenyaven la veritat de la vida, i ara tot menys la veritat. Els protegim amb una manta insulsa, falsa, que més dolorosa serà com més triguin a retirar-la. Estaria molt bé que els nostres nanos anessin als toros. Perquè sàpiguen el pa que s’hi dóna.

El toreig és una de les arts més excelses que s’hagin inventat mai. És la fórmula més física de ballar sobre l’abisme. És dolor, esforç i esforç de superació, i a sobre, de vegades, el torero ho fa bonic. En les poques ocasions que una bona orquestra acompanya l’exercici, el nostre esperit s’eleva. Sí, ja ho sé: amb aquest article estic perdent amics. Però és que aquesta és la tragèdia dels antitaurins: que el dolor de la bèstia els ho eclipsa tot; només veuen el que duen als ulls.

Però la pregunta és una altra: fins on estan disposats a arribar els animalistes? Quan reivindiquen els drets animals, en el fons el que demanen és equiparar-los amb els drets humans. Avui en dia ja sentenciem persones perquè peguen un gat o un gos. I els aficionats als toros, ai. Vae victis! Vull recordar que, fins que es prohibeixin, les corrides de toros són legals. Però jo mateix, quan he assistit a alguna, he hagut d’entrar escoltat per la policia, entre gent que m’escridassava tractant-me de criminal, assassí, feixista i fins i tot terrorista. Mai un grup d’aficionats a una activitat ha patit atacs tan virulents. Se’ns acusa d’irracionals, incultes i salvatges. Exactament com als zulus del segle XIX. Tan difícil és veure la trampa? Ens està entrant per la porta del darrere un neopuritanisme fal·laç, que s’infiltra perquè s’amaga sota l’etiqueta d’esquerres.

No fa gaire vaig discutir-ho amb una doctora en filosofia. I per a ella no hi havia cap dubte: la vida és vida, i tota igualment respectable. “Però si fossis en una casa incendiada –li vaig preguntar– i haguessis de triar entre salvar un nen i un gos, qui escolliries?”. S’ho rumia, emmira i diu: “No ho sé”. I olé!

Albert Sánchez Piñol"

2 comentarios:

  1. Me parece correcto el artículo. Aunque, de alguna manera, solamente esboza los argumentos en contra y a favor de los toros, los que habitualmente se utilizan en cualquier tertulia con dos copas de más. Lo que, a mi parecer, identifica a las corridas de toros como la más preciosa manifestación de la vida, es que se hace porque se quiere. Las buenas personas que se enfrentan a la muerte en una danza sucia de alvero y viento y suerte, lo hacen porque quieren. Y los que quieren verlo, igualmente lo hacen a sabiendas, de que van a un espectáculo de la muerte con la esperanza de que del baile físico de los cuerpos en lucha surja el duende que de explicación TOTAL Y SIN FISURAS de la experiencia misma del vivir. De lo que ha sido vivir desde tiempos inmemoriales, de la comunión con la humanidad desde sus principios. Es una afirmación suficientemente poderosa para que sea necesaria haberla vivido para aceptarla. Y una prueba de esto, es que los principales intelectuales y artistas, a los que respetamos y admiramos, al margen de su ideología, nacionalidad, creencias religiosas, tendencias sexuales o admiraciones, han caído en los encantos del capote y la muleta y se han servido de ella para crear igualmentes obras magníficas.
    Los que ponen por encima de todo el sufrimiento del animal, lo hacen escudándose en última instancia en la supuesta superioridad de una cultura que "ha avanzado" hasta el punto de no depender del sufrimiento de un pobre toro para terminar de inflar el flotador cultural en el cual hunden sus culos. Cultura infinitamente más pobre, y en consecuencua generadora de conflictos en potencia que la otra cultura maldita que aprehende la muerte y el sufrimiento para dar base a una forma de vivir y sentir el mundo ´quiere hundir sus raíces en lo más profundo del ser humano, y sabe otorgarle al sufrimiento el valor y el respeto que tiene en la vida de los seres humanos y el hecho de negarle a una persona tal fuente de conocimiento es más nocivo que el sufrimiento de cualquier animal.

    Os remito a una conferencia de Lorca en la que explica la naturaleza del duende en el cante flamenco y la importancia con respecto a la experiencia vital de las personas. Espero que lo disfruteis.
    http://www.tinet.cat/~picl/libros/glorca/gl001202.htm

    ResponderEliminar
  2. Por supuesto es eso y no más. Hay que pensar que el artículo no es en modo alguno para apasionados, tan siquiera para iniciados. Lo dejaremos en un apunte para todos los públicos. Tanto para que los que admiramos este arte sintamos complicidad, como para que aquellos que lo defenestran a un abismo primitivista empiecen a ver las vergüenzas de sus argumentos futiles.

    Me gusta cuando se destaca esta tendencia uniformadora de sentimientos que se nos intenta imponer, no ya desde las instituciones, sino desde el comportamiento de la gente en general. Me temo que el mundo va a acabar por ser una masa gris y informe. La mediocridad abruma, y ante el miedo del ridículo o la desaprobación, se pierden muchas cosas. Otra lectura es que seguramente las propuestas de cobardes nunca merecieron la pena, desde luego jamás tuvieron duende.

    Me ha gustado, y lo hablamos el jueves con unos vinos de más en el cuerpo, la cultura de la muerte. Y que bien reflejado en este artículo de Lorca, desde luego. Gracias por el enlace.

    Y mientras el mundo sigue siendo un contínuo y descarnado espectáculo perecedero, espero que nosotros esta noche nos unamos con fuerza a la rueda y demos de si nuestros hígados en actitud dionisíaca.

    Ya me dirás para esta noche!

    ResponderEliminar